Nieves Álvarez: "Jo vaig vèncer l'anorèxia"
En aquest article parlaré sobre la lluitadora Nieves Álvarez:
Es tracta d'una dona amb una vida normal i quotidiana, que de cop comença a destrossar el seu propi cos, introduint-se ella mateixa a una cruel malaltia com és l'anorèxia, però les seves forces i el seu amor per arribar a ser model donen el seu fruit i aconsegueix lluitar contra ella mateixa.
Nieves Álvarez era una noia que des de ben petita es posava davant la televisió, imitant les models quan passaven per la passarel·la; aquest era el seu somni, arribar a ser una gran estrella de la moda, però el que no sabia era que el seu objectiu la portaria a introduir-se en aquesta cruel malaltia.
A partir dels 15 anys es va posar com a objectiu baixar de pes, ja que, com veia a la televisió, per poder arribar al seu objectiu, és a dir, per ser model, havia de complir uns requisits mínims amb el seu cos: ser prima; molt prima.
Al principi va començar com una meta, es va planificar una sèrie d'exercicis, una alimentació sana i es va concentrar 100% en els seus estudis.
A poc a poc va començar a veure els fruits i això la va motivar més encara a continuar amb l'objectiu de baixar més de pes.
Al cap d'uns mesos aquesta vida sana es va anar convertint en una obsessió, la qual va derivar cap a deixar de menjar, ja que mai es veia com ella volia. No s'adonava que de mica en mica el seu cos patia més la falta d'alimentació i nutrients.
La jove explica com cada quilo que baixava era com una victòria, una lluita que havia vençut, i, en canvi, quan s'engreixava encara que fossin 100 grams, s'arribava a sentir inútil. No se n'adonava, però ja estava profundament malalta, no existia res, no importava res més que: no menjar, fer exercici i no menjar. Un cercle viciós en el qual no tenia en compte família, amics, el seu propi cos i la seva pròpia vida.
Aquesta malaltia la va portar a un estat de salut deficient, fins arribar al punt de no tenir la regla, de quedar-se hospitalitzada i inconscient gràcies a la falta d'alimentació, vitamines, greix, etc. que el cos necessita.
Quan la metgessa va diagnosticar que la jove patia anorèxia nerviosa, va recomanar a la seva mare que la portés a un centre d'ajuda, cosa que només va empitjorar perquè se sentia sola, deixada de la mà de Déu; això li va provocar tristesa i a la vegada ganes de millorar per tal de poder tornar a casa.
Un dels motius pels quals va començar a lluitar per ella mateixa va ser quan, durant un període d'internament al centre d'ajuda alimentària, va acudir a un càsting per modelatge. El fotògraf li va mig obrir els ulls, dient-li que fins que no tingués un aspecte sa, una pell maca, no podria arribar a ser model, ja que feia massa ulleres i la seva pell reflectia la seva malaltia. Aquestes paraules, encara que semblen simples, van començar a fer soroll en el cor de la jove, i van ser bàsiques per poder millorar i aconseguir el seu somni, que encara no donava per perdut.
A poc a poc va començar a menjar, va millorar i va poder marxar a casa, on, rodejada de la seva família, se sentia més feliç i amb més ganes de recuperar-se i deixar aquest episodi de la seva vida aparcat en el passat.
Al seu llibre, la noia explica que no és gens fàcil sortir d'aquesta malaltia, explica que menjava un tall de pa i sentia una tristesa gegant que envaïa tot el seu cos, fent-li sentir i pensar que només amb una llesca arribaria a engreixar-se 10 quilos de cop.
Amb molt d'esforç i sacrifici, la jove estava a punt de complir el seu somni i poder modelar per la revista Telva.
En definitiva, nosaltres mateixos tenim el poder inimaginable de destruir-nos, però també tenim la força per poder aixecar-nos.
Nieves Álvarez era una noia que des de ben petita es posava davant la televisió, imitant les models quan passaven per la passarel·la; aquest era el seu somni, arribar a ser una gran estrella de la moda, però el que no sabia era que el seu objectiu la portaria a introduir-se en aquesta cruel malaltia.
A partir dels 15 anys es va posar com a objectiu baixar de pes, ja que, com veia a la televisió, per poder arribar al seu objectiu, és a dir, per ser model, havia de complir uns requisits mínims amb el seu cos: ser prima; molt prima. Al principi va començar com una meta, es va planificar una sèrie d'exercicis, una alimentació sana i es va concentrar 100% en els seus estudis.
A poc a poc va començar a veure els fruits i això la va motivar més encara a continuar amb l'objectiu de baixar més de pes.
Al cap d'uns mesos aquesta vida sana es va anar convertint en una obsessió, la qual va derivar cap a deixar de menjar, ja que mai es veia com ella volia. No s'adonava que de mica en mica el seu cos patia més la falta d'alimentació i nutrients.
La jove explica com cada quilo que baixava era com una victòria, una lluita que havia vençut, i, en canvi, quan s'engreixava encara que fossin 100 grams, s'arribava a sentir inútil. No se n'adonava, però ja estava profundament malalta, no existia res, no importava res més que: no menjar, fer exercici i no menjar. Un cercle viciós en el qual no tenia en compte família, amics, el seu propi cos i la seva pròpia vida.
Aquesta malaltia la va portar a un estat de salut deficient, fins arribar al punt de no tenir la regla, de quedar-se hospitalitzada i inconscient gràcies a la falta d'alimentació, vitamines, greix, etc. que el cos necessita.
Quan la metgessa va diagnosticar que la jove patia anorèxia nerviosa, va recomanar a la seva mare que la portés a un centre d'ajuda, cosa que només va empitjorar perquè se sentia sola, deixada de la mà de Déu; això li va provocar tristesa i a la vegada ganes de millorar per tal de poder tornar a casa.
Un dels motius pels quals va començar a lluitar per ella mateixa va ser quan, durant un període d'internament al centre d'ajuda alimentària, va acudir a un càsting per modelatge. El fotògraf li va mig obrir els ulls, dient-li que fins que no tingués un aspecte sa, una pell maca, no podria arribar a ser model, ja que feia massa ulleres i la seva pell reflectia la seva malaltia. Aquestes paraules, encara que semblen simples, van començar a fer soroll en el cor de la jove, i van ser bàsiques per poder millorar i aconseguir el seu somni, que encara no donava per perdut.
A poc a poc va començar a menjar, va millorar i va poder marxar a casa, on, rodejada de la seva família, se sentia més feliç i amb més ganes de recuperar-se i deixar aquest episodi de la seva vida aparcat en el passat.
Al seu llibre, la noia explica que no és gens fàcil sortir d'aquesta malaltia, explica que menjava un tall de pa i sentia una tristesa gegant que envaïa tot el seu cos, fent-li sentir i pensar que només amb una llesca arribaria a engreixar-se 10 quilos de cop.
Amb molt d'esforç i sacrifici, la jove estava a punt de complir el seu somni i poder modelar per la revista Telva.
En definitiva, nosaltres mateixos tenim el poder inimaginable de destruir-nos, però també tenim la força per poder aixecar-nos.
Daiana Giraldo Vélez, 3r
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada