Dissertació: “Existeix la realitat independentment de la consciència que la pensa?”
“Fet d’ésser real”. Així és com defineix l’Institut d’Estudis Catalans la paraula “realitat”. Però, què implica o quina condició s’ha de complir per a ser real? Si un objecte o concepte és real, cal que algú pensi en això per a que aquest “això” sigui real?
Evidentment, no. Qualsevol cosa pot existir sense la necessitat inherent que algú pensi en ella. Si l’existència dels objectes estigués subjecta al pensament dels humans, hi hauria moltes coses que no existirien, ja que no és necessari que algú hagi pensat en quelcom per a que aquest quelcom existeixi. Aquest raonament el podem dividir en dues vessants: una, la dels objectes creats pels humans; l’altra, la dels elements de la natura.
En el primer cas, és evident que si ningú ha pensat en crear un objecte artificial, impropi d’un medi natural, aquest objecte no es crearà per si sol ni començarà a existir sense algú que el formi o disposi i combini les condicions i recursos necessaris per a que es formi. En el segon cas, en canvi, si es tracta d’un element natural, no cal que ningú hagi pensat en ell per a que existeixi ja que, tot i que a vegades hi hagi gent que ho pensi, l’ésser humà no està per sobre de la natura. Abans de nosaltres, la natura ja existia: els bacteris, l’aigua, la terra, el foc, les tempestes,... fins i tot els dinosaures. I ningú va pensar en crear un bacteri, una substància anomenada aigua, un lloc ferm on tocar i no levitar, un element que desprenia calor i si el tocaves et feies mal, un espectacle de la natura on hi havia llum, soroll i la substància anteriorment esmentada,... És més, si ens hi fixem bé, els homes i dones de la prehistòria van anar descobrint totes aquestes coses que he anat esmentant, i les van conèixer així, tal com les he descrit, i no amb un nom determinat.
Aquesta tesi que defenso, com hem vist, és extrapolable als elements més bàsics del nostre planeta, però també ho és als elements més desconeguts. Aquest últim aspecte és el que reforça encara més la tesi de que no cal que una cosa hagi estat pensada per a que existeixi. I és que, fins fa poques dècades o segles es desconeixia, per exemple, de l’existència de la penicil·lina o els forats negres. Abans que Alexander Fleming descobrís, per accident, que aïllant la substància que envoltava un fong no creixien bactèries, aquesta substància ja existia, però no es coneixia i no s’aplicava per curar malalties humanes. O, pel que fa als forats negres de l’univers, abans que algú els descobrís, pensés en ells i en com podien funcionar, ja existien. Fins i tot avui en dia no se sap ben bé com funcionen (només hi ha teories), però no per això deixen d’existir o “funcionar”.
Pensem ara en els sentiments o les emocions. Són quelcom immaterial, que molts sovint no sabem ben bé com classificar-los o gestionar-los i, per tant, no els coneixem gaire bé. A més, sovint tenim sentiments o emocions de les quals no ens adonem i de les que la nostra consciència no n’és conscient, ja que hi ha algunes que tenen lloc a l’inconscient o al subconscient. Però tot i això, existeixen.
Per tant, pensar que quelcom no existeix o no és real si no és pensat trobo que és erroni. Podríem dir que si una persona no pensa en una cosa, per a aquella persona aquella cosa no existeix, però ens equivocaríem. Allò que realment passa és que aquella persona no és conscient que allò existeix, però no per això deixa d’existir encara que només sigui per a una persona en concret, ja que l’existència o la no existència no està subjecte a res.
En resum, qualsevol cosa, encara que no sigui pensat, pot existir. Cada cop som més conscients de l’existència de diferents elements, materials i immaterials, que ens envolten, però ja ens envoltaven abans que en prenguéssim consciència.
Víctor Sanz Guerrero, 1rA batxillerat
Evidentment, no. Qualsevol cosa pot existir sense la necessitat inherent que algú pensi en ella. Si l’existència dels objectes estigués subjecta al pensament dels humans, hi hauria moltes coses que no existirien, ja que no és necessari que algú hagi pensat en quelcom per a que aquest quelcom existeixi. Aquest raonament el podem dividir en dues vessants: una, la dels objectes creats pels humans; l’altra, la dels elements de la natura.
En el primer cas, és evident que si ningú ha pensat en crear un objecte artificial, impropi d’un medi natural, aquest objecte no es crearà per si sol ni començarà a existir sense algú que el formi o disposi i combini les condicions i recursos necessaris per a que es formi. En el segon cas, en canvi, si es tracta d’un element natural, no cal que ningú hagi pensat en ell per a que existeixi ja que, tot i que a vegades hi hagi gent que ho pensi, l’ésser humà no està per sobre de la natura. Abans de nosaltres, la natura ja existia: els bacteris, l’aigua, la terra, el foc, les tempestes,... fins i tot els dinosaures. I ningú va pensar en crear un bacteri, una substància anomenada aigua, un lloc ferm on tocar i no levitar, un element que desprenia calor i si el tocaves et feies mal, un espectacle de la natura on hi havia llum, soroll i la substància anteriorment esmentada,... És més, si ens hi fixem bé, els homes i dones de la prehistòria van anar descobrint totes aquestes coses que he anat esmentant, i les van conèixer així, tal com les he descrit, i no amb un nom determinat.
Aquesta tesi que defenso, com hem vist, és extrapolable als elements més bàsics del nostre planeta, però també ho és als elements més desconeguts. Aquest últim aspecte és el que reforça encara més la tesi de que no cal que una cosa hagi estat pensada per a que existeixi. I és que, fins fa poques dècades o segles es desconeixia, per exemple, de l’existència de la penicil·lina o els forats negres. Abans que Alexander Fleming descobrís, per accident, que aïllant la substància que envoltava un fong no creixien bactèries, aquesta substància ja existia, però no es coneixia i no s’aplicava per curar malalties humanes. O, pel que fa als forats negres de l’univers, abans que algú els descobrís, pensés en ells i en com podien funcionar, ja existien. Fins i tot avui en dia no se sap ben bé com funcionen (només hi ha teories), però no per això deixen d’existir o “funcionar”.
Pensem ara en els sentiments o les emocions. Són quelcom immaterial, que molts sovint no sabem ben bé com classificar-los o gestionar-los i, per tant, no els coneixem gaire bé. A més, sovint tenim sentiments o emocions de les quals no ens adonem i de les que la nostra consciència no n’és conscient, ja que hi ha algunes que tenen lloc a l’inconscient o al subconscient. Però tot i això, existeixen.
Per tant, pensar que quelcom no existeix o no és real si no és pensat trobo que és erroni. Podríem dir que si una persona no pensa en una cosa, per a aquella persona aquella cosa no existeix, però ens equivocaríem. Allò que realment passa és que aquella persona no és conscient que allò existeix, però no per això deixa d’existir encara que només sigui per a una persona en concret, ja que l’existència o la no existència no està subjecte a res.
En resum, qualsevol cosa, encara que no sigui pensat, pot existir. Cada cop som més conscients de l’existència de diferents elements, materials i immaterials, que ens envolten, però ja ens envoltaven abans que en prenguéssim consciència.
Víctor Sanz Guerrero, 1rA batxillerat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada